La coliflor és una inflorescència de forma arrodonida de la família de les Crucíferes.
Consta d'una part rodona, compacta i suau de color blanc, anomenada massa, que està acompanyada per una coberta exterior de fulles de color verd clar.
Aquesta massa pot ser de color blanc, verd o violeta en funció de la seva varietat.
Té un sabor suau i, de vegades, té certa dolçor.
Per adquirir-la, cal fixar-se que tingui la massa neta, compacta i ferma, sense zones toves o colpejades.
També convé descartar aquells exemplars que presentin motes, pel fet que moltes vegades apareixen com a conseqüència de l'existència de fongs o insectes en la coliflor.
Un cop a casa, la coliflor s'ha de conservar al frigorífic, embolicada en una bossa de plàstic perforada. D'aquesta manera es pot conservar durant una setmana. S'aconsella no rentar-la fins al moment en què hagi de ser consumida.
La coliflor també es pot conservar congelada. Per a això es seleccionen aquells cabdells que siguin més ferms i blancs i s'escalden durant uns minuts en aigua bullint. D'aquesta manera es pot mantenir durant un període de prop de vuit mesos.
Pot consumir-se bullida, fregida, gratinada al forn, saltejada a la paella i en moltes ocasions, es troba, juntament amb altres hortalisses, formant la guarnició d'algun plat de carn o peix.
Aquesta verdura procedeix de les regions del Mediterrani oriental, més concretament del Pròxim Orient, però en l'antiguitat no es feia servir com a aliment sinó que tenia només funcions terapèutiques i medicinals. Van ser els romans els primers en cultivar-la i des d'Itàlia es va estendre per la resta de regions mediterrànies. Al segle XVII ja es cultivava en la major part d'Europa i al segle XVIII va arribar a Espanya.
Avui en dia el principal productor mundial de coliflor és la Xina, però aquesta verdura és cultivada arreu del món.

VARIETATS
Existeixen nombroses varietats de coliflor:
Coliflor blanca: és la varietat més comuna. El seu color blanc es deu al fet que els agricultors uneixen per sobre de la mata les fulles verdes que l'envolten, impedint així l'entrada del sol i inhibeixen el desenvolupament de la clorofil·la, pigment que els confereix el seu color verd.
Coliflor verda: es permet la seva exposició al sol i per tant té lloc el desenvolupament de la clorofil·la. Aquesta varietat és més aromàtica que l'anterior i conté més vitamina C. Dins d'aquest grup s'inclou una varietat coneguda com "Romanesca", que té forma de torreta o minaret.
Coliflor morada: varietat caracteritzada per la presència d'antocianines, uns pigments amb acció antioxidant, responsables del seu color violaci. Tanmateix, el seu peculiar color desapareix amb la cocció i dóna lloc a un to groc verdós.

Es pot fer una segona classificació de la coliflor segons els requeriments tèrmics per a la formació de les petites tijes:
Coliflors tropicals: són capaces de produir tijes de qualitat acceptable a temperatures superiors als 20 º C. Dins d'aquest grup, es troben la White Baron i la White Corona.
Coliflors vernalitzants: requereixen temperatures més baixes per produir tijes de bona qualitat. Són típiques de països del nord d'Europa. Dins d'aquest grup hi ha la varietat Walcheren Winter i els seus derivats, així com la Gegant de Nàpols.
Coliflors no vernalitzants: capaces de produir tijes de qualitat a temperatures d'entre 14 i 20 º C. Són pròpies de regions temperades. Es coneixen a Europa amb el nom de coliflors tardanes. Dins d'aquest grup es troben la coliflor Erfurt, la tipus Snowball, Suprimax i la varietat Matra.

També es classifiquen en funció de la seva època de maduració.
D'estiu: són coliflors compactes. Presenten l'avantatge que no totes maduren al mateix temps, per la qual cosa les pots trobar en el mercat des de principi fins a finals d'estiu.
De tardor: poden ser coliflors grans i vigoroses o més petites i compactes.
D'hivern: malgrat el nom que reben, són varietats que maduren a la primavera.

PROPIETATS NUTRICIONALS
El principal component de la coliflor és l'aigua, el que, acompanyat del baix contingut que presenta tant d'hidrats de carboni i proteïnes com de greixos, la converteix en un aliment d'escassa aportació calòrica. Es considera bona font de fibra, així com de vitamines i minerals. En relació amb les vitamines destaca la presència de vitamina C, folats i vitamina B6. També conté altres vitamines del grup B, com la B1, B2 i B3, però en menors quantitats.
La vitamina C té acció antioxidant, intervé en la formació de col·lagen, ossos, dents i glòbuls vermells, a més d'afavorir l'absorció del ferro dels aliments i millorar les defenses davant les infeccions.
Els folats participen en la producció de glòbuls vermells i blancs, en la síntesi de material genètic i en la formació d'anticossos del sistema immunològic. La vitamina B1 actua en el metabolisme dels hidrats de carboni. Per això, els requeriments d'aquesta vitamina depenen, en part, del contingut en hidrats de carboni de la dieta diària. La seva deficiència es pot relacionar amb alteracions neurològiques o psíquiques (cansament, pèrdua de concentració, irritabilitat o depressió).
La vitamina B2 o riboflavina es relaciona amb la producció d'anticossos i de glòbuls vermells i ajuda en la producció d'energia i en el manteniment del teixit epitelial de les mucoses.
La vitamina B3 o niacina col·labora en el funcionament dels sistemes digestiu i nerviós, el bon estat de la pell i en la conversió dels aliments en energia, mentre que la B6 participa en el metabolisme cel·lular i en el funcionament del sistema immunològic.
Pel que fa al seu contingut en minerals, es considera a la coliflor un aliment ric en potassi i fòsfor. També conté, en quantitats discretes, ferro, magnesi i calci. Aquest últim és de pitjor aprofitament que el que procedeix dels lactis o altres aliments que són font important d'aquest mineral, igual que passa amb el ferro, l'absorció és molt més gran quan procedeix d'aliments d'origen animal.
El potassi és un mineral necessari per a la transmissió i generació de l'impuls nerviós i per a l'activitat muscular normal. A més intervé en l'equilibri de l'aigua dins i fora de la cèl·lula.
El magnesi juga un paper important en la formació d'ossos i dents, es relaciona amb el funcionament d'intestí, nervis i músculs. A més, millora la immunitat i posseeix un suau efecte laxant.
Igual que altres verdures del mateix gènere Brassica, el consum de coliflor s'aconsella pel seu alt contingut en elements fitoquímics (glucosinolats, isotiocianat i índole). Aquests contribueixen a la prevenció d'algunes malalties degeneratives i a estimular el sistema immunològic pel seu caràcter antioxidant. Molts d'aquests compostos ensofrats (dimetilsulfur, trimetilsulfuro ...) són responsables del fort aroma que desprèn aquesta verdura durant la seva cocció.